Arxiu de la categoria: Temporada 4

1. “Donar importància a la tutoria és molt important. D’un bon funcionament del triangle alumne-família-tutor en surten, gairebé sempre, bons resultats escolars ”.

2. “Tinguem clar, per la part que ens toca, que tenim un referent a l’escola, algú a qui dirigir-nos sempre que vulguem: el tutor. El tutor, per part seva, sap també que ens té com a referents per tot allò que necessiti parlar del nostre fill”.

3. “La tutoria no treballa només els resultats acadèmics dels nostres fills. També presta atenció al seu comportament, al seu benestar, a la seva adaptació al grup…”

4. “Els nostres fills tenen 1 hora de tutoria setmanal en grup però, més enllà d’això, reben una atenció tutorial personalitzada cada dia, a cada moment.”

5. “En l’hora setmana de tutoria de grup s’hi treballen temes diversos: resolució de conflictes, tècniques d’estudi o orientació, per exemple, segons el pla d’acció tutorial i la situació per la qual passa el grup”.

6. “La tutoria entre escola i família no hauria de ser només per parlar de coses que no funcionen. Per què no l’aprofitem, les famílies, per parlar amb el tutor de les possibilitats dels nostres fills i de tot allò que va bé?”.

7. “Hi ha relació directa entre implicació dels pares a l’escola i èxit escolar dels fills. Tinguem expectatives positives de l’escola, parlem-ne bé al nostre fill”.

8. “A casa podem completar i enriquir la tasca tutorial. Quan tinguem entrevistes amb el tutor, acordem amb ell com podem treballar en equip des de casa”

9. “Davant de desacords amb l’escola, no els expressem directament als fills. Parlem-ne amb el centre educatiu”.

Publicat dins de Temporada 4

“Tutoria? I què hi feu, a tutoria? Per a què serveix?” Aquesta podria ser, ben bé, una pregunta d’una bona part de pares i mares. No és res nou a les escoles, això de la tutoria, però segueix essent una gran desconeguda de les famílies i, per tant, estarà bé parlar-ne.

Entrem a l’escola, doncs. Què s’hi fa, en aquesta hora setmanal de tutoria que tenen els joves a l’educació secundària? Probablement s’arreglen els problemes que han anat sorgint durant la setmana, diran alguns. Res més? Aprenen a estudiar? Fan deures? I en la tutoria individual amb els alumnes? De què parlen?

No hi ha cap expert en educació que no parli de l’enorme importància que tenen la tutoria i l’orientació a l’escola. Ha de servir per ajudar l’alumne en la seva educació integral, diuen. Podríem, però, concretar-ho? Ajudaria, segurament, a què les famílies li donessin la importància que té i col·laboressin amb el centre.

I la tutoria amb les famílies? També n’hi ha i cal que les famílies hi participem activament, ens expliquen. Algunes famílies hi participem quan ens ho demanen: d’altres, per iniciativa pròpia. Quina és la millor manera d’enfocar la tutoria? Podem aprofitar-la per manifesta desacords amb el centre educatiu?

Si, tal com ens diuen, la tutoria és un espai excel·lent per treballar en equip amb el professorat dels nostres fills i, així, ajudar-lo més en el seus estudis i en el seu benestar personal, serà bo aprofitar-la al màxim. Parlem-ne i descobrim-la.

Publicat dins de Prèvies, Temporada 4


1. “D’entrada, cal que tinguem clar que hi ha diverses maneres de ser intel·ligent i que tothom té punts forts i dèbils. Hi ha superdotats, però també hi ha gent simplement amb talent”.

2. “Tal com està organitzada, l’escola no sempre sap detectar i valorar de manera adient tots els talents dels seus alumnes, malgrat els avenços que ha fet. És molt convenient que els pares i mares ajudem a fer-ho”.

3. “És bo que les famílies potenciem aquelles habilitats que els nostres fills tenen més desenvolupades, però també que no oblidem la resta, perquè un bon equilibri els ajudarà més quan siguin adults”.

4. “Cal, sobretot, no descuidar aspectes com les habilitats socials o la capacitat d’innovar, si veiem que els nostres fills les tenen poc desenvolupades”.

5. “Els talents, però, no són un do: cal treballar-los i aplicar-hi esforç. Ensenyem els nostres fills a esforçar-se per les coses, a provar-ne de noves i a acceptar els errors com quelcom positiu”.

6. “Per descobrir els talents dels nostres fills, és important donar-los oportunitats que els expressin: que facin coses diverses, on hagin de posar en pràctica habilitats diferents”.

7. “De vegades, els infants semblen tenir grans talents que després desapareixen i potser, en canvi, en surten de nous. És important no obsessionar-se ni generar expectatives massa altes amb les primeres habilitats detectades”.

8. “No tots els nens amb altes capacitats tenen els mateixos comportaments, però és veritat que, de vegades, xoquen amb alguns problemes a l’escola i en les relacions socials. Tinguem-ho en compte i treballem aquestes habilitats”.

Publicat dins de Temporada 4

Què és el talent? Quelcom que tothom té i que cal desenvolupar al màxim? Quelcom que només tenen alguns i cal, primer de tot, detectar? Tots els talents es poden detectar a l’escola? I si comprovem que un alumne és especialment talentós, què cal fer?

Segurament, quan parlem de desenvolupar el talent de fills i alumnes, parlem de dues coses complementàries que cal no confondre:

  • Una cosa és que haguem de desenvolupar al màxim les capacitats (talents) dels infants i joves (es a dir, que intentem que cadascú doni el màxim de si mateix).
  • Una cosa diferent és que l’escola haguem de detectar talents especials, és a dir, domini superlatiu d’alguna habilitat.

Talent, sobre dotació… estem parlant del mateix?
Sobre els infants i joves talentosos se’n diuen moltes coses: que ja des de ben petits demostren que ho són, que de més grans tenen problemes de relació personal, que s’avorreixen a l’escola, que de vegades tenen comportaments estranys… què hi de veritat en tot això?
Parlem-ne, del talent; de com podem fomentar-lo en general, de quin paper hi juguem les famílies a l’hora de detectar-lo i quines decisions podem prendre si l’escola ens diu que tenim un fill especialment talentós en una o altra àrea.

Publicat dins de Prèvies, Temporada 4

1. “No tots tenim a casa un fill amb discapacitat, però tots tenim a casa situacions més o menys conflictives. Aprendre a acceptar i gestionar limitacions dels fills és quelcom molt i molt important”.

2. “Sigui quina sigui la situació que tenim a casa, és fonamental una actitud positiva, acceptant el problema i buscant activament vies per resoldre’l”.

3. “Respecte a les famílies amb fills discapacitats, una cosa és clara: hem d’aprendre a conviure amb la diferència. La diferència entre persones ha d’ensenyar-nos a respectar, a ser sensibles a les necessitats dels altres i, sobretot, a valorar tothom tal com és”.

4. “No acluquem els ulls davant aquestes situacions. Hi ha moltes famílies que tenen fills amb discapacitat i cal ser al seu costat tan com puguem”.

5. “Les famílies que tenen fills amb discapacitat tenen, sovint, una sensació d’incomprensió per part dels altres. El primer de tot és demostrar-los que entenem la seva situació i que estem disposats a ajudar-los”.

6. “És absolutament important que les famílies amb fills discapacitats mantinguin una vida social rica. Una bona vida social, fugint de l’aïllament, ajuda a augmentar molt la qualitat de vida de pares i fills”

7. “Les persones amb discapacitats són iguals que tothom. No ho oblidem mai. Tractem-los, a ells i a les seves famílies, igual que tothom”.

8. “El tipus d’escolarització dels alumnes amb discapacitat no és quelcom senzill de decidir. Es bo que estiguin en entorns normalitzats, però, de vegades, pot ser aconsellable que assisteixin a una escola d’educació especial”.

9. “No està gens demostrat que la presència d’un alumne amb discapacitat faci baixar el nivell d’aprenentatge d’un grup classe. En canvi, sí que ajuda els alumnes sense discapacitat a madurar i a respectar els altres”.

10. “La comunicació entre la parella d’un fill amb discapacitat ha de ser alta, per tal d’actuar conjuntament. I, sobretot, és important que tingui una percepció positiva del fill, d’allò que pot fer i de com avança, més que no pas de la discapacitat”.

11. “Recordem sempre que la relació estreta entre persones amb i sense discapacitat és enormement beneficiosa per totes dues”.

12. “Acostem-nos a la discapacitat com una manifestació més de la diferència entre persones. I fem-ho amb una mirada plena de comprensió i respecte”.

Publicat dins de Temporada 4
Etiquetat com a ,

Famílies amb fills amb alguna discapacitat. Famílies que saben, des del primer moment, que hauran de fer un esforç encara més gran per educar i cuidar els seus fills. Que hauran de superar entrebancs difícils, dificultats no previstes i de vegades, fins i tot, algun rebuig social.

S’estimaran els seus fills amb tot el seu cor i provaran de donar-los-ho tot. Que sempre estiguin bé, que mai no els falti res, que tinguin el millor present i el millor futur possibles. Tots els pares i mares tenim aquestes desitjos; els que tenen fills amb alguna discapacitat, encara més, si és possible.

Algunes tindran l’ajut de la família; d’altres, potser dels amics. Algunes, no tindran res de tot això, i hauran, totes soles, de fer créixer i donar felicitat al seu fill amb discapacitat. Renunciaran a coses, algunes de ben habituals i quotidianes per a la resta de famílies. Tindran, segurament, maldecaps afegits. Quan arribi el dia, s’hauran de plantejar a quina escola portar-los i com assegurar-los el futur. I cada dia faran l’esforç de ser amb ells tan com sigui possible, de compartir-hi estones de felicitat que ells, amb la seva discapacitat, gaudiran, segur, igual que la resta de nens.

Provaran, cada dia, que els seus fills passin estones amb companys sense discapacitat perquè sabran que, pels uns i pels altres, aquesta serà una estona enormement aprofitada. I potser el més important de tot: seran feliços cada vegada que, per petit que sigui, els seus fills facin un avenç, aprenguin a fer allò que tan normal és per altres nens i tan difícil pels seus fills.

Famílies amb fills amb alguna discapacitat que ens recorden, cada dia i a cada moment, que si els ajudem farem un societat millor, i que diuen amb veu alta i ferma quelcom que tots ja hauríem de saber: que els seus fills són exactament iguals que tothom.

Publicat dins de Prèvies, Temporada 4
Etiquetat com a ,

1. “Una activitat extraescolar no és ha de ser entesa com una càrrega pels nostres fills, sinó com un complement magnífic per a la seva educació”.

2. “Avui dia tenim una oferta enorme d’activitats extraescolars. Podem triar i remenar, abans de decidir”.

3. “És difícil fixar una edat adient per començar a fer extraescolars. La família ho ha de decidir segons quina sigui l’activitat i fins a quin punt complementa allò que l’alumne fa durant la setmana”.

4. “Naturalment, la decisió sobre extraescolars fer pot presa juntament amb els fills, però cal que els pares aportem seny i recordem, sempre, que la darrera nostra responsabilitat és nostra”.

5. “Quan decidim extraescolars, siguin quines siguin, és important que els nostres fills les agafin amb la màxima il·lusió possible. Esforcem-nos perquè sigui així”.

6. “No obliguem els fills a fer extraescolars per motius poc justificats. Pensem quins són els seus gustos i les seves necessitats”.

7. “No fem servir les extraescolars per premiar o castigar. Són part d’un conjunt d’educació que volem pel nostre fill i no és recomanable agafar-les i deixar-les segons el comportament dels fills”.

8. “Triem l’extraescolar que triem (lúdica, motriu, intel·lectual…) val la pena assegurar-nos que, pel nostre fill, és una font de plaer”.

9. “Avui dia, sortosament, el sector de lleure s’ha professionalitzat molt. Per tant, darrera de cada activitat extraescolar hi ha d’haver un projecte educatiu. Com a pares, ens toca demanar-lo i conèixer-lo”.

10. “Les extraescolars s’han de combinar, evidentment, amb altres activitats dels fill (fer deures, ajudar a casa, jugar amb els amics…). És bo ajudar-los, poc a poc, a organitzar-se el seu temps”.

Publicat dins de General, Temporada 4

Un dels debats permanents de l’univers educatiu gira entorn les activitats extraescolars dels infants i joves.
D’una banda, hi ha debat, diguem-ne, intel·lectual. De l’altra, hi ha debat de carrer, de parc infantil, de pares i mares (sobretot mares, encara) que, mentre subjecten el cotxet de la germaneta petita, parlen amb altres pares i mares (sobretot mares, encara) de les activitats extraescolars del germà gran, que juga uns metres més enllà a llançar-se de cap per un tobogan.
Són necessàries? Útils? Adients? Contraproduents? Una excusa per col·locar els nens mentre els pares fan altres coses? Una autèntica necessitat per a moltes famílies? Una manera per socialitzar infants? O una manera d’estressar-los? Les preguntes no són noves, el debat tampoc.
Segurament la pregunta clau és la següent: quins avantatges comporta una activitat d’aquest tipus per als nostres fills, a banda d’una estona de diversió? És una bona manera de descobrir nous interessos i habilitats, diuen alguns. Sigui com sigui, passar-s’ho bé, relacionar-se, descobrir, conèixer noves normes… i fer-ho en un entorn lúdic és, no hi ha dubte, una bona opció
Quan és bo començar-les? De ben petits? O potser millor que estiguin amb les pares, de ben petits, i les comencin quan siguin una mica més grans? També podem preguntar-nos quantes n’han de fer, d’activitats extraescolars. I, fins i tot, qui ha de triar-les, si el pare/mare o bé el propi infant/jove. Segur que cada família és un món, però és bo tenir criteris generals per a prendre totes aquestes decisions.

Publicat dins de Prèvies, Temporada 4

  • La majoria de pares i mares no hem estat educats en parlar sobre sexualitat de manera senzilla, natural i tranquil·la. Hem d’esforçar-nos en aprendre’
  • És bo que la família participem en el procés d’explicar als fills coses sobre la sexualitat. I també és bo que sempre hi hagi la figura d’un professional que pugui aportar informació rigorosa, més enllà de la que els joves troben a la xarxa.
  • No hi ha un moment concret per començar a parlar de sexualitat amb els fills. Observem-los i fem-ho quan detectem que hi estan interessats i que tenen dubtes.
  • No cal tampoc buscar escenaris ni hores del dia formals per parlar-ne. Aprofitem una pel·lícula, una revista, una pregunta del nostre fill.
  • No enfoquem la sexualitat només parlant de les possibles malalties que hi estan relacionades. Presentem-la com allò que és: una font de vida.
  • Podem donar un preservatiu als nostres fills perquè el facin servir, però fem-ho després de garantir que reflexionen sobre la sexualitat i que enfoquen les relacions sexuals sense presses i amb seny.
  • L’edat física i la psicològica són diferents. Avui dia veiem molt joves que estan físicament molt preparats per a les relacions sexuals, però no ho estan psicològicament. Tinguem-ho en compte.
  • Alerta amb la pressió social (dels amics, sobretot), que puguin rebre els nostres fills pel que fa a la conducta sexual. Provem de detectar-la i d’ajudar-lo si pateix en això.
  • No diguem als nostres fills que nosaltres sabem i ells no saben. Aprofitem el moment que tinguin una actitud oberta i ajudem-los a endreçar la informació que tenen.
  • Expliquem als nostres fill que la sexualitat no és només la genitalitat. La sexualitat és també, i sobretot, sentiments, emocions i comportaments.
  • Ensenyem els nostres fills a donar importància al tema, a pensar-hi, a saber què volen abans de tenir-ho, a no córrer i a fer-se respectar.
Publicat dins de Temporada 4

Déu n’hi do, com n’és de delicat, aquest tema! Sobretot per alguns pares i mares que no han rebut una educació sexual pròpiament dita i que no saben, ara, com enfocar-la.

D’informació sobre sexe n’hi ha moltíssima. Tota la que els nostres fills necessiten i més. I d’accés al sexe, també n’hi ha tot el que vulguem. Massa, potser. Però això, ja ho sabem, no sempre es transforma en coneixement, en educació.

Coneixem bé, avui dia, les característiques més importants de la conducta sexual d’infants i joves, segons l’edat:

  • Els nens d’entre 7 i 10 anys segueixen fent jocs sexuals lligats a la curiositat (com ja feien de més petits), ja coneixen la seva identitat sexual, augmenten les auto prohibicions en tot allò que té a veure amb el sexe, comencen a experimentar l’excitació sexual, fan els primers jocs de tenir parella, comencen, poc a poc, els enamoraments platònics, l’exhibició i comparació òrgans sexuals i, en general, un interès molt més marcat per la sexualitat.
  • Els nens d’entre 13 i 15 anys ja mostren característiques sexuals secundàries (pèl púbic, canvi de veu…), inclouen els temes sexuals en les converses constantment, viuen alguns fets importants com la menstruació, ejaculacions nocturnes, masturbació, tenen preocupacions físiques (penis petit en els nois, poc pit en les noies), tenen sentiments d’amor sota una òptica romàntica….

Com canalitzem tot això els pares i mares? Com aprofitem per educar-los?

De fet, què vol dir educar la sexualitat? Controlar l’edat d’inici de les relacions sexuals? Parlar de sexe amb els nostres fills? Cal facilitar-los, les relacions sexuals? Com sabem si tenen la maduresa psicològica per tenir-ne?

Publicat dins de Prèvies, Temporada 4