28.11.12

La majoria de cops, seure al sofà davant de la tele acostuma a ser frustrant. Poques coses ens criden l’atenció i costa trobar espais mínimament interessants entre tant reality, programes del cor, i suposats debats que acaben acalorats i amb demandes… Però no tot està perdut! Encara queda espai per a l’esperança! Només cal anar a la marató de programes de tele que és el Miniput. Ni una fira, ni un mercat, ni un festival. És l’única mostra de televisió de qualitat que se celebra a Espanya. Dura un dia i consta de sessions de projecció i de debats.

Dissabte 1 de desembre se celebrarà la propera edició al CCCB. Si voleu assistir-hi, només cal que us inscriviu de manera gratuita a la pàgina web del Miniput. Ingrid Guardiola n’és la coordinadora, a més de professora universitària, investigadora, articulista, gestora cultural, jurat de festivals de cinema i autora de blocs ben interessants. I per si això fos poc, es passa mitja vida al tren de Girona a Barcelona, de Barcelona a Girona. (**Estem segurs que els seus dies duren més de 24 hores; que té alguna mena de pacte amb el rellotge! Ho descobrirem! I li robarem el secret…)

Per La Xarxa Tendències

Ingrid Guardiola. Foto: Tv3

Ingrid Guardiola. Foto: Tv3

Cada cop resulta més difícil coordinar el Miniput…

Retallades?

Una part positiva és perquè cada vegada la fem més grossa i tenim més   convidats i més públic (avui mateix ja hi ha més de 1.000 inscrits). La part negativa no és tant per un tema econòmic, perquè al cap i a la fi el Miniput costa pocs diners i realment el que aporten les institucions que hi ha al darrera és poc, malgrat que sense elles seria impossible i que cada any s’ha de replantejar la col·laboració. El problema ve del fet que cada cop hi ha menys persones de l’equip de selecció del Miniput que poguem assistir a l’Input perquè les televisions ja no assumeixen els costos, de manera que ens és més difícil escollir els projectes. Perquè ja no ho fem a partir del que hem vist en viu i del que s’ha parlat a l’Input, sinó que ho fem des d’aquí a partir dels programes, i això dificulta escollir els productes.

Es continua fent televisió de qualitat?

Sí, tot  i que potser cada cop has de mirar una mica més lluny. Les televisions estatals, les grans cadenes, cada cop arrisquen menys i opten per productes d’entreteniment que saben que funcionen. No vull dir amb això que sigui dolent, però en no poder assumir riscos econòmics, es devaluen altres projectes interessants, novedosos i amb vocació més educativa. Tot i així enguany podrem veure una bona selecció de programes internacionals que responen al què anomenem “televisió de qualitat”, i a més posem l’èmfasi en una secció dedicada a projectes locals i una altra a pilots. És el segon any que fem la convocatòria dels pilots i es van presentar 23 projectes, que és una xifra realment bona que dóna prova del talent i de l’interès que tenen les productores més joves (i no tan joves) en aquest tipus de televisió.

Per què cal posar èmfasi en la producció local?

L’Input té com a objectiu, d’alguna manera, cartografiar nous talents i noves tendències audiovisuals en general i de la televisió en concret. Però se centra en televisions generalistes. I és difícil que trobin productes realment molt destacables perquè les grans televisions han d’anar a fórmules segures. I això fa que un ampli ventall de propostes, més innovadores, fresques i crítiques, quedin completament decartades. Nosaltres al Miniput volem recollir aquestes propostes i fer-les visibles. I ho fem a través de la secció de programes locals i a la de pilots. Hi ha quatre peces a cada secció, molt curtes, i que valen molt la pena.

Què podrem veure dissabte a la 18a edició del Miniput?

Una programació que hem confeccionat a partir del millor de l’input, i de la selecció de projectes locals i de pilots. Tot i que no hem seguit cap argument temàtic, sí que els projectes que s’hi veuran s’estructuren al voltant de cinc apartats. El primer té a veure amb com la televisió representa la integració i la complexitat cultural dels països. Dos exemples són els programes Sunny Side of Sex Uganda o Wham! Bam! Islam!, que ens parlen, el primer de les dones a Uganda, que per a nosaltres són unes grans desconegudes, i ho fa a través del sexe com a eix vertebrador. I el segon de l’islam, des d’un punt de vista diferent al que estem acostumats. 

El segon bloc gira entorn la participació i la interacció de l’espectador, amb projectes com Who is in Who is out, on el desenvolupament de la sèrie passa per la participació del públic; o ho trobem a Bear 71, un dels webdocumentals interactius de la National Film Board de Canadà i el canal Arte.

En tercer lloc, tenim un grup de programes fan dialogar art i televisió. Resulta interessant un espai coreà, Masterpiece Scandal, o Televisió espai expositiu, de Miniature, que tracta de contaminar el mitjà televisiu de contingut artístic contemporani. Està fet amb la col·laboració d’Hangar i presenta la televisió com una mena de capsa de sorpreses, de cub en blanc, com si fos un espai escenogràfic, i, a la vegada, presenta l’espai expositiu com una pantalla. També hi ha un pilot, 10 DRAMÀTICS, una sèrie a cavall entre l’audiovisual i el teatre. Cada episodi el protagonitza un jove dramaturg, en el cas del pilot que ensenyem és el Pau Miró. La primera part del programa és una enrevista i després, a la segona part, es veu una versió per a televisió, realitzada i adaptada, i fins i tota amb efectes digitals, de la peça. Photo for Live d’Arte és una màster-class de fotografia en clau de reality.

El quart eix té a veure amb la televisió com a espai de reinvindació pública i de l’esfera pública. En Jordi Évole, director del programa Salvados, presentarà Basta, on els joves usen la tele com a arma de reacció social. Un altre exemple que encaixa en aquest bloc és Pedra, paper, tisora, que neix de la primavera valenciana i que està basat en la participació ciutadana. Està fet a partir de càpsules de gent, del youtube. És una mena d’àgora pública.

I el darrer és un calaix de sastre, on hi ha projectes més personals, com Human Core, o Les nostres vides dibuixades o Soy cámara, una coproducció de TVE i el CCCB.

Aquests dies s’ha fet públic que el programa DO (Denominació d’Origen) de la Xarxa de Televisions Locals, deixarà d’emetre’s. Durant molts anys, ha estat una reserva de creadors, un espai fèrtil per a crear projectes novedosos, arriscats, híbrids… que han estat guardonats i que sempre s’han posat d’exemple de televisió pública de qualitat. Què et sembla que desaparegui un espai emblemàtic com a aquest?

Una veritable pèrdua per al panorama audiovisual català (al Miniput hem passat molts programes del DO), juntament amb la pràctica desaparició del canal 33 de TV3 i del Canal Cultura de TVE. Dibuixa un panorama molt trist, que caldria reactivar. Les televisions públiques han de continuar apostant per a aquests canals temàtics culturals, de fet, encara compten amb excel·lents professionals per fer-ho (i esperem que durin). Del contrari, el que tindrem seran televisions redundants, sense continguts de qualitat, amb programes de gènere o format, però no de continguts. Molt de testimoni, molta flexió estètica, però poca reflexió i poca auto-crítica, molta auto-promoció, però poca creació. Acostumen a al·legar que la programació està al servei de l’espectador, però no és cert. Programes arriscats, compromesos i amb vocació educativa tenen audiència, com ara Salvados, a la Sexta, o Amb filosofia, a TV3/C33.

Els índexs d’audiència diuen una altra cosa…

No podem sotmetre la tele pública a la tirania dels índexs d’audiència. No són un criteri suficient per mantenir un servei públic de qualitat. Han construït l’ADN de la televisió a partir d’audímetres que només representen a una demo de la població, mera estadística. Necessitem programes que entretinguin, però que també eduquin, que estimulin la sensibilitat de l’espectador, tant l’estètica com la intel·lectual, que li facin qüestionar-se la realitat. La televisió pública hauria de respondre a aquestes inquietuds. El Miniput seguirà repetint aquesta proclama amb la millor de les armes possibles: mostrant exemples d’una televisió que sí que és possible.

 

** Si en voleu saber més, la Marta Berenguer, periodista, n’ha fet una crònica al bloc de la Fundació Escacc molt interessant: Miniput: la tele, en perill d’extinció?

 

També hem fet un reportatget curt on avancem què és el Miniput i què hi podreu veure aquesta edició 2012:

 

 

I aquí us deixem dos reportatges d’edicions passades:

MINIPUT 2011

 

MINIPUT 2010