04.02.13

Per Elisabet Roselló

La Setmana Retrofuturista arriba de l’11 al 16 de febrer a diversos punts de Barcelona; la primera edició d’una setmana cultural que ens transportarà als futurs que mai no van ser i ens farà reflexionar, fins i tot a través de la creativitat, sobre la nostra relació amb la ciència i el significat de la tecnologia.

Ens trobem en una època d’incerteses, de canvis radicals i disrupcions, de la lluita dels models postmodernistes enfront a la necessitat de nous canvis. Ara estem vivint l’absoluta transició cap a nous models i valors culturals i socials, però durant els anys 80 alguns intel·lectuals van detectar d’alguna manera que aquesta transformació succeïria. El moviment Cyberpunk, nascut paral·lelament com a subgènere literari i com una sensibilitat de la cibercultura (perquè va nèixer als EEUU llavors), dibuixava futurs distòpics on governaven les megacorporacions tecnològiques o econòmiques enlloc de règims democràtics; la integració de la tecnologia en el cos i la carn i la reflexió sobre la integritat.

Per altra banda, des dels anys 70 nasqué una tendència visual i nostàlgica que reinterpretava l’estètica futurista (i no parlem del moviment avantguardista), integrant aquestes visions de futur antigues, o paleofuturs, i les imatges de la ciència ficció anterior a la “Nova Onada” del gènere, en l’imaginari col·lectiu, en noves expressions col·lectives que van afectar la il·lustració, la literatura, el disseny, i en cert mode el cinema (no us sembla que La Guerra de les Galàxies beu de les Space Opera dels anys 40 i 50?)

El Steampunk nasqué als anys 80 en el si de la ciència-ficció, paral·lelament al Cyberpunk, com una resposta a la falta de propostes de futur positives (o constructives fins i tot), a la manca d’optimisme per una ciència i tecnologia amb ànima humana, no amb ànima econòmica. Es va inspirar en l’època de la Segona Revolució Industrial (1850-1910), la llavor de la societat postmoderna, jugant amb les eines de les ucronies (realitats històriques que mai van succeir).

Aquest subgènere va desapegar-se de la literatura per evolucionar com a tendència visual, fins a esdevenir tot un moviment cultural i social que aporta una crítica al present i la societat a diversos nivells, com el consumisme, les maneres i costums encara encorsetants -encara que, parlant d’un moviment inspirat en el segle XIX, sembli una contradicció. Implica als seguidors i artistes aliniats a introduir-se al Do It Yourself, a la creació d’invencions que exposin els mecanismes nus, i a convertir la tecnologia en quelcom més que un mitjà econòmic: una obra de l’enginy humà.

 

Així van aparèixer altres subgèneres, tendències i moviments afins com el Dieselpunk, que s’inspira en l’època d’entreguerres (1910-1945), o l’Atompunk, incidint plenament en l’era atòmica (1945-1960), l’Ancientpunk (retrofuturisme de l’Antiguitat),…

La Setmana Retrofuturista aporta aquests moviments i tendències creatives i crítiques mostrant diversos aspectes, a travès de conferències, mostra d’artesans, passis audiovisuals, jocs, concursos (com el de Barbes i Bigotis Retro i Futuristes), i la implicació amb editorials, col·lectius culturals i institucions, com la integració d’activitats a l’exposició “Steampunk: futurs que mai van ser” al Museu dels Invents i Idees de Barcelona.

I a més,amb activitat a Internet, aportant contingut a través del Facebook, el Twitter, i fent content curation relacionat, on s’incloen tutorials, podent estar connectats amb més gent d’altres bandes del planeta. La difusió de moviments com l’ Steampunk avui en dia s’explica per aquests canals.

Benvinguts als futurs que no es van fer realitat!