14.03.13

Quan visites la mostra “D’ara endavant. La postfotografia en l’era d’internet i del telèfon mòbil”, la majoria de les imatges són amables o et deixen emocionalment indiferent. Fins que arribes al segon pis de l’Arts Santa Mònica i et trobes amb el treball de la Laia Abril. Aleshores, el cor et fa un bot, et comença a bategar ràpid i no pots deixar de ser pensar “Però què és això?!”. Hi ha qui acota el cap i no gosa mirar, i d’altres que es queden amb ulls horroritzats enganxats a la imatge. O potser és morbo?

La Laia (1986), fotògrafa i periodista, treballa a cavall entre Treviso, a Itàlia, i Barcelona. Fa un temps va encetar una tasca d’investigació sobre els trastorns alimentaris. Primer va ser la bulímia, que va retratar de manera clàssica, amb la seva càmera.  I després es va interessar per l’anorèxia. Tanmateix, enlloc d’intentar endinsar-se en aquesta malaltia a través de la seva pròpia mirada, ho va fer mitjançant la d’elles, la de les noies anorèxiques.

La Laia exposa fotos de fotos -postfotografies?-  que ella, malgrat tot, ha tractat d’embellir. Un dels projectes més interessants i que millor reflecteixen el manifest d’aquesta mostra al Santa Mònica, que reclama una nova ecologia visual on enlloc de produir noves imatges, utilizem les ja existents atorgant-los una nova mirada.

Thinspiration…

Així es diu el projecte que tinc exposat a l’Arts Santa Mònica. Està basat en la comunitat Pro Ana d’internet, noies amb anorèxia que decideixen ser anorèxiques com a estil de vida. I elles viuen a la xarxa  on a través de les seves webs i els seus blogs comparteixen consells, es donen ànims per ser la millor anorèxica. Aquest moviment Pro Ana farà uns 12 o 13 anys que va començar. Elles, sobretot, consumien un tipus d’imatge que es diu “thinspiration”, imatges de noies primes, com ara actrius, models…

Kate Moss n’era una de les preferides..

Sí i miraven imatges d’ella i daltres per inspirar-se per ser més i més primes. Quan vaig començar a voler introduir-me dins del seu món i voler documentar-lo em vaig adonar que fa tres o quatre anys que començaven a fer-se fotos a elles mateixes, autoretrats. Allò em va sobtar molt perquè de cop la fotografia tenia un altre paper, la feien servir per estar encara més malaltes no?

Això no passava amb les persones amb bulímia, el teu primer treball sobre trastorns alimentaris.

Estic fent un projecte a llarg termini sobre trastorns i el primer capítol era, de fet, sobre la bulímica. El vaig fer de manera tradicional, càmera en mà. Aquest segon projecte pretenia tenir també una aproximació des del mateix caire documental, però, esclar, quan em vaig adonar que ja no era tant la comunitat en sí sinó l’ús de la fotografia el que jo volia denunciar va ser quan vaig començar a pensar com mostrar la fotografia, com documentar la fotografia i l’ús que en feien. Va ser aleshores quan em vag adonar que calia que fes fotos a les pantalles de les fotos que elles es fan.  I va ser molt curiós perquè encara no havia sortit el Google Street View ni cap projecte “postfotogràfic”.

Les imatges que ensenyes al Santa Mònica són esfereïdores, costa mirar-les.           

Estan fotografiades des de la pantalla del meu ordinador. Primer de tot, hi ha una  gran selecció d’aquest massiu nombre d’imatges que es troben a Internet en aquests blocs on aquestes noies les comparteixen. També hi ha una intenció, amb l’edició, de fer que les imatges siguin més maques.

Més maques?

Sé que és una mica complicat d’entedre però elles no són fotògrafes. Són amateurs i es fan imatges de mòbil, de baixa qualitat, mal enquadrades … El que jo he intentat és ficar-me en el seu cervell i intentar mostrar i embellir allò que  elles volen ensenyar. Són anorèxiques, són pro anorèxiques i volen ensenyar a les seves companyes i amigues com cada vegada estan més primes. Tenen un llenguatge visual que elles mateixes han creat: s’ensenyen les parts del cos, s’ensenyen els ossos, com es poden agafar els canells, són tot de símptomes i de comprovacions de com s’estan aprimant.  El que jo he fet és perfeccionar fotogràficament aquestes imatges per poder exposar-les i fer entendre aquest nou llenguatge visual que elles han creat i aquest moviment Pro Ana que hi ha a la xarxa.

D’on surten aquestes imatges, moltes d’elles tan privades?

Estan públiques a la xarxa. I repetides molt cops. Algunes de les imatges que jo he fotografiat les he pogut trobar més de 50 vegades en diferents blogs i webs del món.

No és il·legal fer apologia d’una malaltia així que pot ocasionar la mort de la persona?

Ara hi ha una intenció d’il·legalitzar aquestes webs. A França per exemple, és al·legal, amb la qual cosa es pot tancar una web d’aquestes. Però és absurd perquè et tanquen una web i al dia seguent te’n poden obrir 20 més.  Aquestes imatges són públiques, però per una intenció d’elles mateixes. Comparteixen thinspiration, imatges per inspirar-s’hi. Volen que la gent les vegi i elles mateixes són les que promocionen les imatges. De fet, la pro anorèxia està creada per les xarxes socials.

Si no hi haguessin xarxes socials, no existiria noies que volen ser anorèxiques i que volen compartir-ho com a estil de vida. La foto com a canal per mostrar la identitat és una cosa molt comuna, però ara mateix el poder que tenim per, no tan sols ensenyar la nostra identitat, sinó modificar-la és molt potent. Aquestes noies no estan ensenyant la realitat, ni tan sols la seva identitat, estan creant una identitat pròpia, l‘estan tergiversant, estan ensenyant allò que elles volen que tu consumeixis. Seran més o menys conscients, unes sí, d’altres no, però és molt curiós com, de fet, estan alterant la realitat de forma molt curiosa.

Tots sabem, per exemple, que si fem una foto amb aquesta o aquella distància o fem servir una lent més o menys angular sortirem més alts, més baixets, més prims… No són distorsions molt exagerades però la distància entre l’objecte i la càmera canvia la perspectiva. Elles, intuitivament, s’estan ensenyant més primes encara del que són. Fiquen la panxa cap endins quan fan les fotos, per exemple. Per tant, no t’estan ensenyant la realitat sinó la realitat  que elles creuen que existeix. I s’autoenganyen amb la imatge i les xarxes socials.