07.05.13

Per Cristina Sáez

Marcos Martín és tot un referent de les històries de superherois. A ell li devem alguns dels millors capítols de The Amazing Spiderman, Daredevil o Doctor Extraño. Ara, Martín, s’ha passat al còmic digital amb The Private Eye, que fa en col·laboració amb el guionista novaiorquès Brian K Vaughan (sí, el de sèries de còmic mítiques com Y: The Last Man i…. Lost!) i de Muntsa Vicente.

Els tres es van trobar a Nova York, a finals dels anys 90, s’hi van fer amics i des d’aleshores han anat col·laborant junts.Fa un temps, Vaughan va proposar a Martín fer una història sobre uns Estats Units futuristes on ja no existeix internet i on la privacitat torna a ser el bé més preuat. El dibuixant va dir que sí, però li va proposar un experiment: distribuir el còmic exclusivament online  i fent que la gent pagués la voluntat. El resultat és The Private Eye , accessible al web Panel Syndicate i disponible en català, en anglès i en castellà.

Un dia al matí anem a casa del Marcos i la Muntsa, a l’Eixample barceloní. Ens obre la porta en Teo, el fill petit de la parella, un marrec d’un any i mig que ja apunta maneres, com el seu germà gran, tal i com podem veure a les parets del pis, decorades amb les il·lustracions dels nens. El Marcos ens porta a l’estudi, amb uns finestrals enormes per on es cola la llum a doll. Per tot arreu, esclar, còmics, de tota mena: manga, superherois clàssic, novel·la gràfica, coses més independents… Un paradís pels fans d’aquest gènere.

 

Sembla que el còmic està més de moda que mai, a jutjar pels espais cada cop més gran que li dediquen les llibreries…

No n’estaria tan segur… En molts casos, el que ha passat és que la música ha perdut molt de pes i l’espai que hi tenien dedicat ara necessiten omplir-lo amb un altre producte físic i atractiu, que porti gent. Potser és conseqüència que les editorials estan fent productes més cuidats, edicions mes luxoses de tapa dura, que potser atrauen més a un públic més generalista, del que va a comprar llibres i si es troba amb un volum ben fet, ben editat, ben cuidat del que sigui, se’l mira i potser l’acaba comprant. No té res a veure amb el típic còmic de grapes. De manera que no és un tema que ara hi hagi més gent, sinó que si t’ho trobes a l’Fnac o a El Corte Inglés és més fàcil que no que hagis d’anar a una llibreria especialitzada.

Sempre has estat lector de còmics?

Tota la vida. Vaig començar amb el Don Mickey i la Mafalda i l’Astèrix i Tintin  i també els còmics de superherois. I a l’adolescència em vaig decantar més per a aquests últims.

Quan decideixes que serà el teu ofici?

Uf… vols dir quan m’equivoco? [riu] A l’adolescència. Quan tenia 13 o 14 anys, ja volia ser guionista de còmics, no dibuixant, perquè el que feia jo bé, en teoria, era escriure. Però aleshores m’hi vaig posar i vaig veure que seria més senzill entrar en aquest món sent dibuixant i guionista que si només era guionista. Vaig començar a dibuixar i al final em divertia més dibuixant que escrivint. I vaig acabar aparcant el tema d’escriure. Em passava el dia a casa dibuixant. Cada dia hi dedicava hores fins que va arribar un moment que quan havia de decidir què feia a la universitat em vaig decantar per belles arts.

Però quan vas entrar a la facultat, ja treballaves per a Planeta, fent portades, oi?

Sí, quan tenia 19 anys hi vaig començar a col·laborar-hi. Vaig pensar que estava preparat, perquè funciona així, una mica per inconsciència, perquè ara miro com ho feia aleshores i.. tela! Vaig presentar alguns dibuixos allà, perquè era una època en què buscaven gent per fer portades per als còmics i donaven oportunitats a gent jove. Els va agradar el que els vaig presentar i em van agafar de seguida. Els últims anys de carrera anava fent il·lustracions per aells i després vaig continuar fins que ja vaig començar a treballar. Això sí, mai no vaig fer còmic, només il·lustració i portades.

Has dibuixat molts capítols de The Amazing Spiderman, Daredevil, Doctor Extraño, en col·laboració amb molts guionistes de la Marvel i de DC. Com funciona? Participes també en el desenvolupament de la història?

Generalment el guionista fa el guió i te l’envia dividit per pàgines i vinyetes; aquest és el mètode més habitual. També hi ha l’estil ‘Marvel’, que és el que es va inventar l’Stan Lee: ell desenvolupava una idea, que podia ser una sola línia, com ara “Spiderman lluita contra el Doctor Octopus”. I el dibuixant amb això ho feia tot, de manera que el dibuixant era el guionista real. Però no feia el diàleg, sinó la història i li passava a l’ Stan Lee que era qui posava diàlegs a sobre. Era un sistema molt novedós perquè el dibuixant tenia molta llibertat per fer el que vulgués. I si queia en mans de dibuixants potents, el producte era molt més fort. Avui dia fem servir el mètode tradicional: el guionista em passa un guió i jo el plasmo en vinyetes.

Ara has fet el salt al còmic digital amb The Private Eye.

L’estic fent amb el Brian Vaughan, guionista de sèrie de còmic com Y, o Saga, i que ara prepara una sèrie de televisió, l’última de l’Spielberg i l’Stephen King. The Private Eye tracta  sobre un món més o menys proper on una catàstrofe digital ha fet que internet deixi d’existir. Al còmic tractem una mica què és el que passa en una societat com la nostra, tan lligada ara a les xarxes socials i a internet, quan de sobte els hi treus això.

Embogiríem! Desastre!

En aquest món de nou analògic, la privacitat torna a ser el bé més preuat i la gent el que fa és adoptar identitats secretes. Tothom  porta un a disfressa o una màscara per protegir-se.

Per què digital i no en paper?

Feia molts anys que volia fer una cosa digital perquè creia que tal i com esta ara mateix muntat tot el negoci del còmic  americà, de la indústria americana, era molt injust tant pels creadors com pels lectors. A mi em fa la sensació que des de fa anys cada cop menys gent llegeix còmic. Un còmic exclusivament a través d’internet pot arribar a molta més gent i, a més a més, pot abaratir costos i  fer que tingui preu assequible per als lectors. Ara mateix un còmic americà de grapa normal, amb 20 pàgines, costa entre 3 i 4 dòlars. Potser no és gaire en comparació amb el que pot costar un videojoc però sí que és per a mi molt en comparació amb el concepte original amb què es va crear el còmic, un producte molt barat, molt assequible i massiu. Per a mi ara s’ha convertit en un producte elitista.

Jo volia recuperar una mica l’essència amb què va néixer, tornar a fer un productre massiu en el sentit que pugui arribar a quanta més gent millor. I al mateix temps poder reduir el preu per al consumidor. Llavors les tecnologies ens permeten fer això, perquè ara mateix no necessitem imprimir el còmic per distribuir-lo. Per primer cop a la història, l’autor dels còmics, que a la indústria americana ha estat molt maltractat, per primer cop podem fer una alternativa diferent a l’habital. Així que quan em va trucar el Brian per fer aquesta sèrie i me la va explicar,  jo ja tenia això en ment i vaig pensar que la temàtica de la sèrie sobre un món sense internet, era ideal. I li vaig dir: “Brian, l’hem de treure només per internet”. Ràpidament, em va dir que sí. Era molt arriscat però crec que valia la pena intentar-ho com a mínim.

De moment, hi ha un parell de capítols penjats al web a través del qual es pot accedir a The Private Eye, panelsyndicate.com. Els lectors, a més, esdevenen mecenes en aquest projecte.

Quan accedeixes al còmic, hi ha l’opció de pagar o de no pagar. A mi personalment el que més m’interessava era la qüestió d’establir un model de relació nou entre el lector i l’autor, que és directe i és de corresponsabilitat. Nosaltres ens fem responsables de fer un producte de qualitat i el lector ha d’assumir que nosaltres l’hi oferim al preu que ell vulgui. Però el lector també ha de fer-se responsable: ha d’entendre que la cultura és lliure però té un cost. Si tu vols, ho pots tenir gratis, però has de saber que té conseqüències. Si a tu t’agrada motl però decideixes que no pagues perquè creus que això no té cost per a tu, que no té cap mena de valor material, has de pensar que els autors vivim d’això, de manera que ho deixarem de fer. No és un xantatge,  o pagueu o no es fa! No, és perquè si la gent no paga entenem que és perquè nosaltres no hem fet bé la nostra feina, perquè no hi ha interès. I si no generem interès perquè la gent aporti un dòlar,  vol dir que no està suficientment bé el que hem fet com perquè la gent faci aquell esforç. Doncs es deixa de fer i punt. Cap problema.

I de moment, la gent paga o no paga?

La sorpresa de moment és que la gent paga. Al principi, vam pensar que potser només entre un 5 i 10% de gent pagaria però es hem trobat que el percentatged de pagadors és altíssim! Estem per sobre del 80% de gent que paga.Tot i que, he de dir, a Espanya el percentatge és bastant més baix i als EUA, on estan més acostumats a pagar, és mot més alt.

O sigui que, funciona! Potser el futur de la cultura passa per iniciatives d’aquest estil.

El nostre model de pagament no té sentit per dintre de grans editorials com la Marvel o DC. Una de les raons per les quals funciona  és perquè és una relació directa, nova, entre autor i lector. El lector sap que tot el que està posant, per poc que sigui, va directament a nosaltres, ho gestionem nosaltres, no hi ha cap intermediari per mig, no hi ha ningú que s’emporti els diners. Si envies un missatge el llegim nosaltres. Tot això crea una fidelitat del consumidor. I és atractiu. I crec que és molt possible que cada cop hi hagi més autors i més creadors que apostin per això.

 

Vols llegir The Private Eye?