Per Jordi Sora

S’esperava amb interès l’arribada de la companyia Jasmin Vardimon, entrades exhaurides  per a les dues representacions, i tota la predisposició possible per veure on érem després d’aquests 10 anys de dansa i tecnologia, en un espectacle composat a partir de fragments destacats de la coreògrafa. Però encara no podem anunciar una integració total entre aquests dos llenguatges, si ens fixem en el que presentaven aquests dies al Mercat de les Flors dins del Festival Grec 2013.

Dansa tecnològica o dansa i tecnologia?

Hi ha un excés de dependència en l’adequació a les exigències tècniques de les projeccions de vídeo en directe i les pantalles interactives, en el món de la dansa contemporània que prova de treballar amb aquells nous llenguatges. S’ha de reconèixer l’esforç de força companyies en aquest sentit, però encara som lluny d’una aplicació que tingués per virtut no haver de destacar, precisament, la utilització d’aquells mitjans. Vull dir que en un espectacle, la música, la il·luminació o l’escenografia, així com els moviments dels ballarins són un tot que prenen sentit en la seva unitat, més enllà dels accents puntuals que cadascun d’ells disposin. I naturalment, d’entre tots ells, els de la coreografia són determinants. Però passa sovint que els dispositius d’aquelles noves tecnologies marquen a foc, des de la pròpia narrativa fins al gest, i es dificulta de manera determinant la composició global de l’espectacle. Res, segurament, que no podrà esmenar el temps, perquè els nous dispositius han vingut per quedar-se i ocupar (que no pas envair) l’espai escenogràfic del ballarí.

És el problema essencial de Yesterday, d’altra banda un conglomerat de moments prou colpidors i amb un llenguatge dansístic prou lliure com per haver permès anar una mica més enllà. De manera que fragmentat en instants -i deutors d’aquella tecnologia sempre- la casa fumejant, prèviament dibuixada en el cos d’una ballarina i projectada en la gran pantalla de l’escenari; amb el duo final: una lluita aferrissada entre dos cossos per salvar tot el que fos possible (entre el drama i el sentit del humor), és un del moments més destacats de la proposta. També el trànsit d’una altra pantalla autònoma i que circulava per l’escenari com si fos un teló digital i que marcava el canvi d’escenes. Així com la constatació de què la projecció del vídeo en directe de les execucions disciplinades, fortes, físiques i contundents dels ballarins d’aquesta companyia -autèntics atletes, amb una resistència impossible- és tan cridanera que fa oblidar de tant en tant que tot allò està passant sobre l’escenari, només a uns metres. La millor demostració possible de què els nostres ulls estan (massa?) avesats a la imatge (i les seves ombres), més que no pas a la realitat…

Moments de dansa i tecnologia. Efectivament. De gran qualitat. Però lluny encara d’aquella màxima que diu que per constituir un tot, cal que les seves parts siguin invisibles. O millor dit: que juguin tant bé el seu paper que no puguis distingir-les del conjunt. Un objectiu sobre el que estic segur que seguiran treballant en el futur, tant aquesta com d’altres companyies, i que en breu -segur!- l’equip de La Malla Tendències ens seguirà explicant amb la mateixa brillantor de sempre, des de futurs projectes professionals.

Gràcies per haver-me deixat aquest temps parlar-vos de dansa tecnològica!