Bloc

Yesterday, dansa tecnològica o dansa i tecnologia?

Per Jordi Sora

S’esperava amb interès l’arribada de la companyia Jasmin Vardimon, entrades exhaurides  per a les dues representacions, i tota la predisposició possible per veure on érem després d’aquests 10 anys de dansa i tecnologia, en un espectacle composat a partir de fragments destacats de la coreògrafa. Però encara no podem anunciar una integració total entre aquests dos llenguatges, si ens fixem en el que presentaven aquests dies al Mercat de les Flors dins del Festival Grec 2013.

Dansa tecnològica o dansa i tecnologia?

Hi ha un excés de dependència en l’adequació a les exigències tècniques de les projeccions de vídeo en directe i les pantalles interactives, en el món de la dansa contemporània que prova de treballar amb aquells nous llenguatges. S’ha de reconèixer l’esforç de força companyies en aquest sentit, però encara som lluny d’una aplicació que tingués per virtut no haver de destacar, precisament, la utilització d’aquells mitjans. Vull dir que en un espectacle, la música, la il·luminació o l’escenografia, així com els moviments dels ballarins són un tot que prenen sentit en la seva unitat, més enllà dels accents puntuals que cadascun d’ells disposin. I naturalment, d’entre tots ells, els de la coreografia són determinants. Però passa sovint que els dispositius d’aquelles noves tecnologies marquen a foc, des de la pròpia narrativa fins al gest, i es dificulta de manera determinant la composició global de l’espectacle. Res, segurament, que no podrà esmenar el temps, perquè els nous dispositius han vingut per quedar-se i ocupar (que no pas envair) l’espai escenogràfic del ballarí.

És el problema essencial de Yesterday, d’altra banda un conglomerat de moments prou colpidors i amb un llenguatge dansístic prou lliure com per haver permès anar una mica més enllà. De manera que fragmentat en instants -i deutors d’aquella tecnologia sempre- la casa fumejant, prèviament dibuixada en el cos d’una ballarina i projectada en la gran pantalla de l’escenari; amb el duo final: una lluita aferrissada entre dos cossos per salvar tot el que fos possible (entre el drama i el sentit del humor), és un del moments més destacats de la proposta. També el trànsit d’una altra pantalla autònoma i que circulava per l’escenari com si fos un teló digital i que marcava el canvi d’escenes. Així com la constatació de què la projecció del vídeo en directe de les execucions disciplinades, fortes, físiques i contundents dels ballarins d’aquesta companyia -autèntics atletes, amb una resistència impossible- és tan cridanera que fa oblidar de tant en tant que tot allò està passant sobre l’escenari, només a uns metres. La millor demostració possible de què els nostres ulls estan (massa?) avesats a la imatge (i les seves ombres), més que no pas a la realitat…

Moments de dansa i tecnologia. Efectivament. De gran qualitat. Però lluny encara d’aquella màxima que diu que per constituir un tot, cal que les seves parts siguin invisibles. O millor dit: que juguin tant bé el seu paper que no puguis distingir-les del conjunt. Un objectiu sobre el que estic segur que seguiran treballant en el futur, tant aquesta com d’altres companyies, i que en breu -segur!- l’equip de La Malla Tendències ens seguirà explicant amb la mateixa brillantor de sempre, des de futurs projectes professionals.

Gràcies per haver-me deixat aquest temps parlar-vos de dansa tecnològica!

 

 

 

 

 

 

Molt emocionats

05.07.13

Des que ahir vam anunciar que el Tendències, de moment, s’acaba, no hem parat de rebre mostres de suport. Paraules que han estat com abraçades gegants per a tot l’equip. Des d’aquí us volem donar un gràcies gegant!!! I volem, també, compartir amb vosaltres algunes d’aquests preciosos missatges que ens heu enviat.

 

Senyores i senyors, això s’acaba

04.07.13

Per Cristina Sáez

Una sempre pensa que mai no arribarà el moment de dir adéu. Perquè s’estima el que fa, hi posa ganes, il·lusió, energia, forces. Tanmateix, les coses no acostumen a sortir com desitjaríem. I aquesta vegada ens toca a nosaltres dir-vos adéu. Dimarts passat la direcció de programes de la Xarxa (antiga Xarxa de televisions locals) ens va comunicar que el Tendències (abans La Xarxa Tendències, La Malla Tendències i La Malla) no renovaria. Ens van assegurar que estaven molt satisfets de la qualitat del programa, de la textura, dels temes abordats, que era un dels millors programes de la cadena, però que l’entitat havia de fer un canvi de model degut a les pressions pressupostàries. A partir d’ara, diuen,  ja no encarregaran programes a les televisions locals, sinó que des de la pròpia Xarxa faran contenidors que es nodriran de reportatges aportats per les teles. I en aquest nou model, ens van dir, el Tendències lamentablement no hi té cabuda.

I ja està. És fort, o així ho sento jo. Amb una conversa de mitja hora s’acabaven 12 anys de programa. 12 anys de vida. 12 anys d’intentar buscar el més nou, d’explicar el que passava en aquest món accelerat, de presentar-vos artistes, iniciatives, de posar llum a coses a què ningú no feia cas, de bussejar en aquest maremàgnum que és Internet per trobar perles i portar-vos-les; d’entrevistar gent interessant…. 12 anys de reportatges, d’històries. 12 anys d’apostar per la cultura digital. 12 anys de fer el que més ens agrada de la millor manera que sabem.

Estem molt tristos. I deixeu-me que ara parli en nom propi, de Cristina Sáez, directora del programa. Estic tremendament trista .. perquè d’alguna manera el Tendències sempre ha estat un projecte personal. Com un fillet, que he mimat i cuidat, que fet acompanyat perquè creixés bé, sa i fort. On he invertit una quantitat d’hores que mare meva.. millor no fer càlculs! Però si ho he fet i ho hem fet, tot l’equip que som al darrere, és perquè crèiem i creiem en el projecte. Pensem que és interessant però sobretot necessari. I hi hem posat molta energia, ganes, il·lusió, passió, forces, i hores i hores perquè surtís el millor possible. I estem molt tristos perquè, com moltes coses, no fer el Tendències té a veure amb decisions polítiques que sovint es revesteixen de “crisi”, una paraula paraigües que funciona tan i tan bé darrerament.

Però també estem molt contents, per haver pogut fer un projecte com aquest durant tant de temps. Hem disfrutat  moltíssim, xalat com a nens, hem après molt molt molt, hem anat a llocs interessants, a festivals, a espectacles i conegut persones amb qui ens haguéssim passat hores i hores xerrant. Fer el Tendències -que per a nosaltres sempre serà la Malla- ha estat un veritable regal. I això ens ho emportem a la motxilla, tot i que tot s’acabi. I també els premis i reconeixements que ha obtingut al llarg de tots aquests anys.

El programa també ens ha donat l’oportunitat de tenir companys excepcionals. Gent que hi ha anat passant aportant el seu granet de sorra i ha fet créixer el projecte. En Joan Carles Lluch va acceptar fer el programa, visionari, i en Jordi Úbeda hi va apostar fort i va creure en la Mita Casas, primera directora i super presentadora d’aleshores La Malla, i en mi. Gràcies Jordi!!!! I la Mita i els Jordis i Javitos i Miquels de Canal Blau hi van posar moltíssimes hores al principi per tirar-lo endavant. I va costar! Però va sortir i va sortir molt bé!!!
Pel programa han passat guionistes de luxe -que a més tinc la sort que siguin grans i bones amigues- com la Núria Araüna, l’Antònia Folguera, la Clara Virgili, la Clara Arnedo i les super Lídia Gàzquez i Anabel Herrera, que m’han salvat el cul tantes i tantes vegades que caldrien mil posts per donar-los les gràcies (Sou les millors!!) També hem tingut els millors càmeres-muntadors-realitzadors, companys de fatigues, d’il·lusions, que han dedicat moltes hores de son a cuidar i mimar el programa, i han sacrificat dissabtes, diumenges, divendres a la nit: Egoi Suso i super Satya Galiana, que me’ls he estimat com si fossin germans. També tot l’equip de Minifilms: el Ramon Balagué i el Salva Viñets, amb el seu gust exquisit i ganes de fer de La Malla un super programa, el Beto i l’Oriol. I abans d’ells, els companys de Mediaframe.

I com no, això no hagués estat possible sense  l’Aitor i el Damià, els companys d’Atzucac Films, que han agafat el projecte en temps difícils, se l’han fet una mica seu, l’han estimat i cuidat i mimat, i hi han aportat una quantitat d’energia, bon gust, paciència, passió i ganes que pa qué..  Gràcies i més gràcies, companys!!!! Hi he estat super a gust treballant amb vosaltres!!! I Aitor, un gràcies especial per tantes nits sense dormir dedicades al projecte, pel teu carinyu fent les coses, per la teva prudència, pel teu suport, per les teves converses cinèfiles.

I bé què dir de les nostres “veus”, l’ànima del Tendències: Tzeitel Puig, i Bernat Martino. Quanta, quanta llum!! Gràcies per aportar-nos identitat i sobretot pel vostre caliu com a persones. Sempre positius, amb bona energia, estar amb vosaltres és com rebre una abraçada gegant.

També m’agradaria agrair a totes les productores que alguna vegada han col·laborat amb nosaltres, com Imago, Badmusic, La Bífida, o Boogaloo Films. I, sobretot, al Pere Gibert, gran defensor del projecte. Sempre ha cregut en nosaltres i hi ha apostat fort. Gràcies Pere, de tot cor. I a la Sheila (santa paciència demanant-me cada setmana els continguts…), la Sònia, el Dani (un altre santa paciència!) i a la Lluna, la Marta i la Montse, responsables que tinguem aquesta web tan i tan xula. I al Carles Sora, que va ser de fet qui va tenir la idea de canviar el concepte del Tendències, de deixar de ser la web d’un programa de tele per passar a convertir-nos en magazine setmanal; que bé que ens ha funcionat!!! Gràcies!!

I, sobretot, moltíssimes gràcies a tots vosaltres, que ara ens llegiu, malleros-xarxeros-tendencierus.  Els seguidors del programa que setmana rere setmana ens heu acompanyat. Perquè sense vosaltres, res de tot això no té sentit. Esperem que us hagin agradat els continguts que us hem anat oferint.

Bé, tendencierus, això s’acaba. No em vull enrotllar més. Només una última cosa: això s’acaba en aquesta plataforma. Perquè el Tendències, amb un altre nom, d’una altra manera, continuarà. O almenys nosaltres lluitarem perquè així sigui. COm em va dir fa uns dies el Bernat Martino, quan una porta es tanca, s’obre una altra gegant. Així ho esperem. Ens veiem aviat.

Una abraçada ben forta. Si ens voleu trobar, ho podeu fer a lamallaprog@gmail.com

C

 

PD: Espero no haver-me deixat ningú en la llista d’agraïments!! Si ho he fet, disculpeu!! L’edat, ja sabeu, que distorsiona la memòria..