Un impuls, el darrer impuls, a mig començar i a mig acabar. És el final. Una vegada més, la noia experimenta el mal. Però aquesta vegada la tempesta és forta. Els seus moviments, la seva mirada, són el traç d’un dolor insalvable, sempre latent. La noia està perduda. Ni tan sols el silenci o la quietud, després de l’oreig, després del desgavell, poden tancar la ferida. No hi ha res a fer, res a fer.

Publicat dins de Capítols

Comparteix:

La imatge de la noia, la seva ombra, sobre l’exterior blanc de la caravana, el seu refugi. Una imatge que es desperta, com el dia que comença. Una certa agilitat de moviments, d’idees, d’optimisme. El començament. La veu callada, atrapada a les branques d’un arbre, mentre el vent la mou i els rajos del sol la travessen. I la llum intensa, com punxes que sobrepassen la imatge cap a enfora. I la noia, que també està enfora, enfora però endins. Una presència de sons… Fins que es fa cos i es fa imatge, imatge del tot. I observa i sospita i corre i s’amaga. El noi estrany és un misteri, és una por. I el tedi, sempre el tedi. Els temps morts. La noia s’enfada i llença el telèfon, una veu que no l’escolta, que només parla, que no li fa bé. El noi espera, aguanta, comprèn, fuma. El noi és pacient, tranquil. I el dia passa i les coses passen, com el rastre de la noia, que és un senyal, un significat, una explosió silenciosa de malestar contingut. “Puta”. Les hores de la tarda, el pas del temps; la llum, el cel, el riu. La noia i les seves coses, i l’entorn que l’embolica, i una cançó al cap i una sensació, una idea, i el dia que s’adorm. És l’hora de l’amor, que només en són les ganes. El noi no vol, ara no. A poc a poc. I el final, el revés de les imatges, també el seu mirall, un rastre als ulls de la noia i el noi.

Publicat dins de Capítols

Comparteix:

El vent de bon matí, el vent imparable, com una veu llarga i fina que xiula i que vol entrar a la caseta. I la noia contenta, emocionada, amb la panxa grossa, una alegria de panxa. I fregar-se-la tranquil·lament i taral·lejar una cançó, asseguda al llit al costat del noi, encara adormit i sota el sol que l’escalfa a través de la finestra. Una petita il·lusió de calma i de pau. La noia surt de la caseta, surt a trobar-se amb el vent, a sentir-lo, confiada i abrigada amb una manta, potser abraçada a si mateixa. El vent remou l’ambient i omple l’espai de sons, de vida, d’una remor constant. Decidida i sota un raig de sol, la noia truca a la porta de la caravana del noi estrany. Mentrestant, el vent insisteix, despreocupat, i agita les branques dels arbres i en mou i en fa volar les fulles. I els llavis vermells, abans que res. I com un dimoni, com un monstre, el vent, que juga a emportar-s’ho tot, gairebé també la llum. I el noi i la noia que se n’amaguen, i l’observen i l’escolten, el contemplen reposadament des de la caseta. I aquest soroll, el que sents tu ara, jo el sento al cap, però molt més fort. I em mareja. Em fa mal al cap, i a l’ull. I la carretera que porta fins al pantà, fins al pendent que porta al pantà. Fa bonança, dins i fora. Normalitat, quietud, una petita treva. Sense més, de sobte, per ella, per la noia, per la treva que s’acaba i d’un cop, el cotxe treu fum a la cuneta de la carretera. S’ha trencat el silenci. Les pastilles ja no serveixen, la noia les llença, ja no les vol, no li fan res. Es tanca al lavabo, es tanca dins seu.

Publicat dins de Capítols

Comparteix:

Que a cada una de les coses que fem, i precisament perquè les fem, poguem endur-nos-hi una mica de veritat, una mica de nosaltres, una breu i concisa pista de realitat. I que aquest gest cap a enfora, tan íntim i personal, no sigui només una anècdota, o un acudit, que sigui molt més que això. Que aquest gest transcendeixi, que faci la llum, que signifiqui, que vingui a recordar-nos, com tantes altres coses, que la frontera és fina, ben fina. I de tant fina, inexistent. Perquè no hi ha marges, no hi ha límits. Només hi ha vida. Que tot el que fem no tingui llacunes, o que la llacuna més gran que hi hagi sigui precisament el nostre rastre.

Publicat dins de General

Comparteix:

Deixar-se caure, amb el cos cansat i desganat i el cap ple d’idees gelades, encara adormides. El cos a terra, dues vegades. I fer-ho com un joc, íntim, com un caprici de desmai només començar el dia. La noia observa els moviments del noi estrany, un soroll arreu. I se n’allunya, se n’amaga. El seu mal és ara una taca de sang que li puja d’entre les cames. Un mal vermell a la punta dels dits, un senyal, el rastre d’una ferida oberta. Una pila de fulles seques al costat del carretó, una sospita. I una petita foguera que encara crema, ja a les últimes. I el fum, els fums. El noi que fuma reposadament al marge de tot, al sol, al marge dels moviments de la noia, lluny d’ella. I pentinar-se, o només tocar-se els cabells, i reconèixer-se encara sota la veu i la cançó, sota la música de la gravadora, en un interludi, una fuga, amb una mirada que se’n va, que se n’ha anat, un breu senyal. I la cinta de casset desfeta sobre el gel de la piscina, muda. Una alegria de moviments, d’impulsos i de girs, una dansa d’estranya diversió, potser un ritual per espolsar-se dels mals, de les punxes i les ferides. I llegir un mapa, llegir-lo en veu alta, comentar-lo, imaginar-hi recorreguts, traçar-los. Tot això per saber-se en algun lloc, en algun punt concret. Tot això per no desesperar. El noi i la noia dins la caravana petita, amb una llum a sobre que no els perd de vista, una rateta, un tros de dia, un bocí de fora que entra dins. I una història, una llegenda, la de l’ós, la de l’ós que no era ós i que es va menjar la seva família. I córrer i saltar, creuar un camp, dos, sobrepassar-ne els límits. I ja al final, la gravadora una altra vegada, que recorda algunes paraules, alguns pensaments, algunes històries. La memòria a tocar, com un formigueig a les mans. Les petites… I una fotografia de la noia de quan era una nena, amb una ovella, perquè sí. Està contenta. Tot està bé. Tot està bé. Tot està bé.

Publicat dins de Capítols

Comparteix:

Una certa tendència a fer les coses al revés, al revés de com s’haurien de fer. Jugar a portar la contra. I fer-ho sempre inconscientment, o amb una consciència secreta, íntima, personal i intransferible. Descol·locar, descol·locar-se. Perdre’s en la confusió, perdre-ho tot. Abandonar els actors, els personatges, els espais, les històries. Desprendre’s d’arguments, despullar-se d’estructures, perdre les coordenades, sortir del camí, oblidar totes les coses apreses. I rebutjar la seguretat, la previsió, el sentit comú. Funcionar de manera més o menys irresponsable, imprudent. I confiar cegament en la intuïció. O en l’instint, encara millor. Sí, confiar cegament en l’instint. I guiar-se només pels sentits, sense reflexió, amb la mínima reflexió, en un estat primari i fins i tot salvatge. Estimar el desgavell, el desordre, el descontrol. Somiar. Anar endreçant les coses a mida que les desendrecem. I observar què passa. I recollir totes aquestes observacions, les restes del naufragi, i ensenyar-les i entendre-les. I reconèixer-s’hi a cada tros, a cada bocí, arreu. Deixar de creure, d’una vegada per totes, que hi ha una ruta a seguir. Només així podrem desmuntar, definitivament, els vicis i els procediments sistemàtics que tant ens desanimen en aquests rituals de creació. Perquè volem viure i respirar i ser a la vegada, al mateix ritme i sense diferències.

Publicat dins de General

Comparteix:

Despertar les ombres de bon matí, figures planes, moure-les i observar-les sobre la caravana. Els gestos d’un cert tedi, d’una certa diversió dins l’avorriment. La noia sota un gran arbre, abocada a contemplar-lo. I una idea, una molt bona idea: enfilar-s’hi i tocar-li les branques. La noia s’hi enfila i mou les branques, com si volgués despertar-lo, potser animar-lo. Un salt, el crit d’una branca i a terra. I la gravadora que canta per sobre del soroll, per sobre del dolor, en un esforç immens per sobrepassar-lo. Però no hi ha res a fer. El soroll estrany, el noi, la serra, tots contra la vida dels arbres. Després del mal, el silenci; després del soroll, una il·lusió de quietud. La noia es fa la cua a la porta de la caseta, rere les cortines, i taral·leja i canta i respira i reposa. I des de dins de la caseta observa el noi, una sospita, un fil desfet de grinyols inconstants. I les hores planes en l’espai, imparables. I el dia que es mou i la tarda que corre; al final del riu, en la calma de l’aigua, en el seu reflex, i al cel i als núvols i a la muntanya, i a la punta dels arbres, com agulles que compten els segons, com punxes que atrapen el temps. La noia parla amb el Totó. Si tu em dius que vols que hi vagi doncs hi vaig. Un lloc més enllà de tot, de la vida, als límits de la raó. Una idea, una veu. Hi ha al núvol cucs i és tot pla. És un lloc que està tan lluny com a tocar. És a prop de l’infinit. On hi ha el riu i una cabana negra… Un salt al llit, al costat del noi. Un mal reposat. M’han dit que tots els animals estan en perill. El noi escolta la noia amb atenció, intenta comprendre-la. El remei de tots els mals són les pastilles. Són la son del dolor, una calma en la ferida. I eren una bossa i uns pots al fons de la motxilla. I l’amor al final, l’amor sense amor, amb el cap ple de mals, ple de veus, ple de sorolls, una interrupció, l’amor lluny de l’amor. La noia en un altre lloc, lluny i a tocar, amb un ofec que la travessa.

Publicat dins de Capítols

Comparteix:

D’una sola formiga, moltes. D’una de sola, totes. Mira-les, toca-les. Les acabes de dibuixar, són teves. Són com taques negres sobre el paper, ombres de totes les mides; és la memòria de les formigues, el rastre que deixen en passar. I per a cada una d’elles, una veu diferent. Però la mateixa veu per a totes, per a totes a la vegada. Escolta. És això que sents, aquest fil de veu constant, agut, infinit, que et punxa com una agulla, que et fa pessigolles, que insisteix sense descans. És això que sents, que no té forma ni color, que no es pot veure ni tocar. És un remolí de veus en una de sola, una espiral de dolor, un tros de paper com una ferida oberta. És una processó de formigues, de formigues com agulles.

Publicat dins de General

Comparteix:

Negra nit. Una foguera crema al costat de la caseta. El foc espetega i el fum s’estén pel càmping, com el rastre d’una estranya presència. La noia es fa la valenta, hi ha alguna cosa fora que l’atrapa. És el soroll, és el moviment. Totes les formigues dibuixades, sense por. Són veuetes sobre paper. I ja omplen la pàgina sencera. Entre el tedi i les formigues, un fil musical, la gravadora que canta. I amb un impuls reposat, també uns fils de saliva i un cercle d’energia. La noia es mira al mirall o el mirall la mira a ella. Fa els ulls grans, la mirada grossa. Potser es pinta els llavis… I quan algú es pinta els llavis, se li veuen vermells. I de vegades pot fer coses. La noia es pinta els llavis. Ha d’estar guapa, la nit l’espera fora. La noia surt del càmping i camina per la carretera, de dins cap a enfora. El pas prudent, constant. I una cançó a mig taral·lejar. El camí s’acaba ben aviat, una mica abans de la foscor. Alguna cosa no funciona. Els mals tornen, la noia torna. I tempesta a la caseta. El soroll, una estranya angoixa. La noia i el seu dolor. Les punxes, les formigues, el fum que encara la sobrevola… La noia li diu al noi que marxi. És una advertiment. I els llavis vermells, com una ferida més enllà dels seus marges. Un traç desbocat, lliure, atrapat en un remolí.

Publicat dins de Capítols

Comparteix:

Les històries us distreuen. Si us explico una història ja hem begut oli, us hauré perdut per sempre. Ara no es tracta d’això; una història, ara, no. Però si us deixeu fer, si em deixeu fer, us puc explicar una altra cosa, o moltes altres coses, totes les que vulgueu. Us puc portar a un altre lloc, potser més superficial, però a la vegada més profund, un altre món, no gaire diferent d’aquest, i que segurament ja coneixeu. Us proposo uns altres elements, un altre punt de partida. Vull mostrar-vos unes altres coses. I vull que les observeu vosaltres mateixos. Vull que les completeu, sense por. I vull fer tot això de tal manera que, en el fons, sigui un viatge de descoberta, una revelació. I que sigui intens. Vull que tot el que trobeu pel camí, que tot el que mireu, sigui realment vostre; que sigueu vosaltres mateixos, la vostra mirada. Vull respectar-vos, vull tenir cura de vosaltres. Sou la meva responsabilitat. Si us sembla, ho farem així. Perquè la vostra llibertat no sigui només una il·lusió. Si els arbres han caigut és perquè els he talat abans; per fer net, per fer lloc, per començar de nou.

Publicat dins de General

Comparteix:

El dia que comença i el bosc que entra a l’habitació per la finestra. La noia va a trobar-lo, a perdre-s’hi, a deixar-se atrapar per la força de la natura, pel cant dels ocells i per les ombres recollides de les branques dels arbres. La noia escolta les veus, les duu sempre a sobre. Primer són agradables i les escolta entretinguda. Però el mal no tarda a arribar. Potser és només un instant, o potser dura molt més. En qualsevol cas, les veus són una mossegada. Córrer, córrer per fugir de si mateixa. Córrer sense moure’s de lloc, córrer per escampar els sorolls, les llums i les punxes. I parlar, omplir-se de valor contra el temor, paraules sobre paraules. I confiar en una altra música, fer-la sonar dins el bosc. La noia contempla la immensitat del bosc i desperta les veus adormides d’alguns ocells. Se sent a gust, somriu. És una il·lusió de benestar, una petita treva en forma de trànsit gairebé espiritual. És això i poc més. Perquè el bosc és la vida però també la mort. Una camisa de quadres i els troncs dels arbres caiguts, les seves branques desfetes, al compàs d’uns insistents cops de destral que ressonen tan llunyans com propers. Una certa idea de buit, de final, a través d’una estranya presència que sobrevola l’espai i que no perdona. Amb els braços estesos, i en silenci, la noia avança pel bosc, amb més o menys decisió, potser a cegues, a l’espera de poder-lo abraçar. I a la tornada a la caseta, com en un ritual, la noia ofereix al noi un bon tros de bosc, amb tot l’amor del món. Al noi no li acaba d’agradar la idea.

Publicat dins de Capítols

Comparteix:

Perquè les imatges, els sons, durin el que hagin de durar. Perquè la nostra experiència del temps sigui precisament això, sigui precisament així. Que el temps sigui nostre, que sigui ben nostre. Però que corri, que corri i ho faci al seu aire. Serà a través seu, en el seu transcurs, que el podrem arribar a comprendre, el podrem tocar i abraçar, en podrem extreure la mesura de les coses, ben diferent per a cada un de nosaltres. Per això, respectem-lo. I respectem-lo també perquè ens respecti ell a nosaltres. No el podem fabricar, el temps, ni dissenyar, ni tan sols modelar, només podem deixar-nos-hi portar. Perquè el temps ja el tenim dins, sí, molt endins. Sabem, millor que ningú, millor que res, la seva duració. El temps som nosaltres, la nostra experiència. Que duri, que corri, que sigui.

Publicat dins de General

Comparteix:

Les sortides en cotxe perquè sí, que no porten enlloc, que són només una il·lusió de començament o de continuació. Entrar dins un forat, a la negra nit, per seguir-la explorant. La situació, l’espai, els voltants del càmping i d’aquesta història, o d’aquests trossos d’història. I també els marges, com les coordenades que ens hi porten des de dalt de les muntanyes. La noia li explica al noi que sovint sent una veu molt especial, la seva veu de quan era petita. És una veu dolça, amable i gentil, però una veu secreta i molt íntima. Només ella la pot sentir. A la gravadora també s’hi poden sentir moltes coses, un món sencer de coses. La noia juga a desxifrar-lo, a deixar-se seduir, amb més o menys sospites, per tots i cada un dels sons que omplen aquest lloc. I novament, la noia remena l’aigua de la piscina, la fosca i profunda taca negra que reflecteix els seus moviments, com un mirall que li retorna cada gest, cada mirada, cada impuls. I el noi estrany que fa voltes estranyes pel càmping amb la segadora de gespa, tot vorejant els arbres i en un recorregut també estrany, tant exterior com interior, sota l’atenta mirada de la noia. I així que pot, la noia s’acosta a la caravana del noi estrany, atreta per un manyoc de pèls en forma de gorra. Se la posa un instant i no s’hi troba còmoda. Fuig, entre el fàstic i l’angoixa. I un secret a cau d’orella, una suposició. I malpensar i escapar-se.

Publicat dins de Capítols

Comparteix:

És diumenge. Agafem el cotxe amb el Jordi i enfilem carretera amunt. Avui comença el viatge. Anem a conèixer un càmping a les Bordes, l’Alta Ribagorça. És un càmping que només conec de passada. El vam descobrir amb el Joan ara farà un any, en les nostres anades i vingudes a la Val d’Aran, a la recerca de la nhèu. Em va cridar l’atenció aleshores i me la crida encara, per això l’anem a trobar. Serà el punt de partida a partir del qual començaré a imaginar-ho tot. I marxem sense res, o amb molt poquet. La Georgina i el Xavi, els actors amb qui vull comptar,  ja m’han dit que accepten, que volen participar en el projecte. M’encanten. Em diuen que sí sense gairebé saber-ne res. Ens hem entès i estic content. Sento que faig les coses al revés i això m’agrada. Ja es posaran del dret, si escau, i totes soles. Ara tinc dos cossos, dues figures, i em falta tota la resta, el paisatge exterior però sobretot l’interior. De moment em conformo amb dos personatges mal esbossats sobre fons blanc, que no és poc. Ara anem a trobar els espais, anem a escoltar-los. I per això segueixo una petita pista, una intuïció secreta, un llarg camí que porta fins a un càmping al costat d’una carretera, al peu d’una muntanya, i que té casetes de fusta, una piscina, caravanes i boscos i rius propers. Ara per ara necessito això i poc més.

És la primera vegada que m’emporto el Jordi en una aventura d’aquestes. Com que no em vol tocar la pandereta he decidit donar-li el micròfon. Sé que li interessen els sons, potser més que les imatges. A més, és músic. Serà un plaer comptar amb ell en aquest projecte. Vull veure la cara que fa quan comenci a sentir els matisos dels sons amplificats a través dels auriculars. Mai abans ha gravat res, li faré una breu formació. Però confio en ell, vull confiar-hi cegament. I en certa manera també vull despertar-li la curiositat. De tant en tant, durant el viatge, em fa alguna pregunta sobre les seves tasques com a home del so directe. En general li responc que ja s’ho trobarà, que no pateixi, que l’única cosa que li puc ensenyar és a muntar l’aparell, a connectar els cables i a prémer el botó de gravar. Amb això ja n’hi ha d’haver prou. La resta ho aprendrà sobre la marxa. Vull confiar, també, en la seva intuïció. El Jordi té orelles, en té dues, i en principi també té oïda. No necessita gaire més. La destresa i la tècnica les anirà polint amb el temps.

Al cotxe, de camí a les muntanyes, me’n recordo molt del Joan. I tant… Me’l trobo a cada tram de carretera, a cada revolt. Li trucaré per convidar-lo també a l’aventura. Segur que acceptarà, no ho dubto. I vindran ell i la Tía Molly, ben junts i agafats de la mà.

Fem una parada per comprar tabac i esmorzem coca amb xocolata. Estem a l’altura de Balaguer i ja comença a fer olor de muntanya. De tant en tant em fixo en algunes petites cases solitàries que trobem pel camí i que omplen el paisatge d’històries infinites. M’imagino un munt de vides dins d’aquelles casetes, vides pròpies i vides alienes. Decideixo pensar que, en realitat, aquelles casetes no són allà, que només les hi veig jo, que només són una il·lusió, una petita necessitat. I passen ràpid i s’esvaeixen i ja no hi són. Ja no són ni tan sols un miratge.

Fem el camí llarg, ens agrada estirar-lo. Passem pel costat del Pantà de Talam i arribem a la Pobla de Segur. A la porta del cementiri, dos homes i les seves panxes, al costat d’un cotxe de morts antic, fumen una cigarreta, mentre dos nens corren darrere una pilota. Travessem el poble i ens desviem en direcció al Pont de Suert. Abaixo la finestra i un tros de muntanya entra dins el cotxe. Respiro fons. No tardem a enfilar carreteres sinuoses. I a Perves el Jordi diu que està content de ser aquí, que li costarà molt tornar a la ciutat. Ralenteix el cotxe i contemplem la vall, plena de vaques que pasturen. N’hi ha una que ens saluda, o potser la saludem nosaltres a ella. Mentrestant deixem enrere un amable fil de fum que surt d’una xemeneia i que ens recorda que aviat serà l’hora de dinar.

Arribem al càmping. Coneixem l’Ana i el David, l’Uma i l’Indi, els amos d’aquests decorats que ja volem començar a descobrir. Ens agraden molt. Tinc una molt bona primera sensació. L’Ana és molt amable i està encantada de poder-nos ajudar. Ens fa una passejada per tots els racons del càmping, un primer tast. És un lloc agradable, solitari i relativament silenciós. Convida a una certa introspecció. Tot i que la carretera és a tocar, és un lloc reposat i tranquil. A més dels cotxes també s’hi poden sentir els ocells. I això fa natura. M’agrada especialment que estigui al peu de la muntanya, m’impressiona. M’agrada el bosc que s’enfila des del càmping muntanya amunt. I les casetes, m’agraden molt les casetes, els bungalows o com es diguin. Els interiors són de fusta acollidora. I són un món. M’hi quedaria a viure. Ara mateix m’hi passaria una vida sencera, aquí dins, amagat sota una manta. Faria d’aquest lloc el meu refugi secret. Tenen cuina i lavabo i estan molt ben equipats. N’hi ha de dos tipus, els grans i els petits, i l’Ana ens els ensenya tots dos molt amablement. Perfecte, molt bé, m’agraden. Però a més d’aquestes casetes n’hi ha una altra, una de privada, on hi viu el Vie, un amic africà de l’Ana i el David que ara no hi és. La caseta és vermella i està més aïllada. I també en unes coordenades que no li corresponen. Sembla una caseta d’un altre lloc, nord-americana com a mínim. La vull veure, sí, així que no me’n puc estar i li demano a l’Ana que ens l’ensenyi. Mentre va a buscar la clau, el Jordi treu el tabac i es lia una cigarreta. Jo aprofito per mirar els arbres, la muntanya i el cel, per esbrinar d’on ve la llum del sol, que ja comença a caure. Finalment entrem a la caseta. M’encanta, cosa que ja sabia abans d’entrar-hi. Dins hi ha les coses del Vie. És un espai habitat, amb una vida actual. M’agrada veure’l així, viscut. Em sento un intrús però ja m’està bé. Aquesta caseta és especial. Encara no sé perquè, però és molt especial. És una mica més gran que les casetes petites i una mica més petita que les casetes grans. Té un petit menjador amb cuina, un lavabo i una habitació amb un llit doble. Tot i que l’interior és una mica fosc s’hi respira un ambient agradable. L’Ana ens deixa sols i se’n va a la cuina, que té coses al foc. Diu que ens espera per dinar a la cantina i que no ens entretinguem. El Jordi ja s’ho ensumava des de feia estona i no s’encén la cigarreta, s’espera. No ens entretenim, tenim molta gana.

Dinem de tot. I ens agrada molt. El Jordi repeteix de brou dues o tres vegades. Durant el dinar, que és comunitari, coincidim amb algunes persones que passen el cap de setmana al càmping. Hi parlem i no tardem en veure que són bona gent. Ens parlen molt bé d’aquest lloc, del càmping i de tota la zona. A taula també coneixem alguns amics de l’Ana i el David. Igual que ells, són encantadors. Com encantadora és la llum que entra per la finestra, que pren cos i forma  sobre nostre amb el vapor del menjar i el fum de les cigarretes. Mentre esperem el cafè, tallat, decideixo, sense ni tan sols meditar-ho, que vindrem aquí a gravar el que haguem de gravar. Agafo la càmera i hi poso el carret. Faig algunes fotos. Són les primeres imatges en aquest lloc que ha sabut seduir-me, i amb tan poc… M’agrada i em deixo fer.

Sempre localitzo en blanc i negre. És una forma de buidar, ja d’entrada. M’agrada aquesta estranya síntesi de les imatges sense colors, aquesta qualitat concreta, menys dispersa i ben transformada de la realitat. A més, l’abstracció que m’ofereix l’escala de grisos em permet valorar més els colors, reconèixer-los d’una manera més fidel, potser; més imaginativa en qualsevol cas.

Sortim de la cantina i fem una petita excursió a Viuet, un poble abandonat que hi ha no gaire lluny del càmping, a les altures, enganxat a la penya que governa aquest tros de muntanya i des d’on es pot contemplar la vall amb una immensa i bonica perspectiva.  A les muntanyes del davant, el país del costat. Travessem esbarzers i fem un cop d’ull al poble, on no hi queda res, només les restes de les façanes a mig caure d’algunes cases. Pensem en la gent que va viure allà, els imaginem. I agafem aire i baixem de nou al càmping, on ens entretenim amb els interiors. Tornem a veure les casetes, les grans, les petites i la del Vie, la vermella que tant ens ha agradat. Aprofito per fer-hi fotos, per buscar-hi endolls i per fer-hi sonar la meva veu, a la qual el Jordi afegeix la seva mentre, per iniciativa pròpia, calcula les distàncies que haurà de salvar amb la llança d’aquesta nova comesa en què l’he enredat.

Abans de marxar, i rigorosament, faig una darrera volta pel càmping i prenc nota i imatge de la resta de racons que vull recordar millor. Acabo el segon carret, ens acomiadem i pugem al cotxe. Ja no hi veig res, el sol aquí es pon abans, les muntanyes se l’empassen abans no te n’adonis. De baixada a la ciutat, i ja sense paisatge, no deixo de pensar en totes les coses que hem trobat. Encara és aviat i en el fons no tinc res, o tinc ben poc. M’adormo un moment, un minut potser, o menys, un segon. I quan em desperto ja ho tinc tot, sí, o almenys tinc molt, decideixo pensar que tinc molt. Sé del cert que hem fet un bon primer pas. Tinc molt bones impressions. M’ha agradat el càmping. I al Jordi també. Ho sé, d’aquí a no gaire hi estarem de tornada. I si no és per anar-hi a viure serà per anar-hi a fer alguna altra cosa, el que sigui.

Publicat dins de Diari

Comparteix:

El teu mal, les veus de dins, com una filera de punxes, un dolor de llums que et fereix i que no descansa, ni tan sols en la foscor. Vibracions i pampallugues, pessigolles, cops de puny, patades. Paraules com escopinades. Veus com cicatrius, com una crosta damunt d’una altra. Ets una ferida oberta. I la teva veu, atrapada, ofegada entre aquestes veus que ressonen estranyes i constants, insalvables, i que no són una altra cosa que els ecos del teu silenci.

Publicat dins de General

Comparteix:

Les cortines de la porta de la caseta, com una gran teranyina. Tocar-les, escoltar-les, enredar-les, embolicar-s’hi en una combinació de moviments sostinguts. I anar-se despertant. La noia es tanca a la caravana petita, al marge de tot. Una cantarella per ofegar els mals de cap, per apagar les veus que molesten, com un impuls estèril per desfer-se d’un dolor que la travessa. La noia fuma una cigarreta i mira a càmera, a la porta de la caseta, ja a fora i rere les cortines. Una certa seguretat en aquest gest. I inventar-se un combat d’esgrima amb el noi, davant de la piscina, per a la piscina. Prendre’s la pastilla. I entretenir-se amb una lona que cobreix una caravana; descobrir-hi un món. I arrossegar la cinta de casset per terra mig desfeta. La noia escolta i crida l’aigua des d’un pont. I mira el riu passar, el veu marxar. El noi i la noia al cotxe, de sobte, com un crit, just després d’una crisi. I els vidres entelats, un ofec. I ja a la caseta, de nit, el ritual del misto, i cremar-se el dit. Mentrestant, el noi escolta la veu de la noia i les seves teranyines a través de la gravadora.

Publicat dins de Capítols

Comparteix:

El foc a la punta dels dits. Una flama com una idea, com una pregunta, una breu i misteriosa vida, lleugera, inestable, que s’encén per acabar-se morint. Una pausa, una il·lusió de tranquil·litat, només un instant. I la màgia d’aquesta petita llum, gairebé secreta. La flama, la mare de les ombres, la mare de les coses que veiem, de les coses que veiem perquè hi són o que hi són perquè les veiem. La flama, a la punta dels dits, com els ulls que toquen el món, com els ulls que el veuen. La flama, que quan no s’apaga tot ho crema. A la punta dels dits, al fons de tot, al final del món…

Publicat dins de General

Comparteix:

Desaparèixer una estona, esfumar-se. I no pensar-s’ho gaire. Seguir el cant d’un ocell o el moviment d’una branca, seguir l’impuls de la muntanya, una immensa atracció. I el riu i les veus que porta, una preciosa remor, constant com el curs insalvable del temps. I mentrestant tota la resta, la vida, tot allò que passa poc abans que l’aigua s’ho empassi riu avall. El noi busca la noia, l’espera i la crida. Ni rastre d’ella, només el bosc i la muntanya. I després la noia torna, amb una branca a les mans, un tros d’arbre o el bosc sencer; i una alegria que es fa malestar. Encendre un misto a les fosques i observar la flama com crema, com creix, com es mou, poderosa i misteriosa. I el mal de dins que ja surt. La noia renya el noi, li parla malament, l’insulta. Ell l’escolta en silenci. I la tensió per terra, desfeta, perquè unes veuetes no paren, les veuetes de sempre, com la remor del riu, que ara dóna voltes sobre si mateix. I finalment dormir, una petita treva de silenci, però només un crit ofegat.

Publicat dins de Capítols

Comparteix:

S’alça gran i fort, valent, amb punxes molt llargues, impossibles, i una necessitat immensa d’enfilar-se cap al cel, o a prop del cel, a tocar dels núvols, o allà dalt a l’infinit, o més enllà encara, per on volen els ocells i els avions i les estrelles que fa temps que van deixar de ser. Estira cada una de les seves branques, ara despullades, per abraçar tot el que l’envolta, per emportar-s’ho amunt, amable i generós. I respira i pensa, i també somriu o es posa trist, i espera el vent i es mou amb ell, i és així que parla, amb el vent, a través seu, és així que ens explica qui és i què vol. Diu que és un arbre, diu que vol ser una persona. Doncs que sigui una persona, que ben poc li falta, perquè n’hi ha moltes de persones dins un arbre, ja ho crec que sí, que n’està ple, que els boscos són plens de persones, de personetes, de vides atrapades dins els arbres, dins les soques dels arbres, penjant de les branques, plens d’històries antigues que surten a córrer i a volar i a explicar-se les unes a les altres, a la mínima que bufa el vent, a la mínima que passem nosaltres per allà per poder-les escoltar.

Publicat dins de General

Comparteix:

Hola Totó. Estic molt bé. Ja he esbrinat tots els llocs. Hi ha un arbre, tan gran tan gran tan gran, que sembla un infinit, amb punxes, amb punxes molt llargues, ple de cercles gegants. I hi ha un triangle aquí enmig del càmping, on et pots ficar, saps, i té l’energia verda, l’energia verda que m’havies dit tu que ens fa bé. I a la punta del triangle hi ha uns “xergts” de roses, no? Que la rosa és la que té el punt, el punt…

Publicat dins de General

Comparteix:

El fred als peus, de bon matí. I un mitjó que ha desaparegut. I el cafè calent, el fum del cafè calent. Un dia més al càmping. La noia sent un soroll estrany i el busca fora. El noi no sent res. El gel de la piscina, trencar-lo a cops i fer-lo miques. I remoure l’aigua, alliberar-la. El Totó escolta. La noia li parla d’algunes coses que ha descobert, de sensacions, li parla endins i des de dins, sobre els arbres i les seves energies. I el noi estrany que fa coses estranyes, que es mou estrany, que també trenca el gel, que prepara el carretó i que després fa ressonar la serra mecànica. I el dia avança, es fa de nit i la noia es pren les pastilles. Abans d’anar a dormir examina els baixos de la caseta amb el llum de gas, per si les mosques.

Publicat dins de Capítols

Comparteix:

La pedra que et llanço i les pedres que llances. I una estranya violència del tedi, d’aquest tedi que sentiu i que d’alguna manera ja sou. No hi ha res a fer, o ben poc. I de tant poc que hi ha que hi ha de tot. I el riu passa, el temps corre. I tu, dins el teu cap, a un ritme misteriós, sents un impuls cap enfora, un malestar que mai no arribaré a entendre, ni jo ni ningú. I si ara no és un crit és un cop; i si no una altra cosa que també em fa mal. Potser és una pedra; sí, és una pedra i una mica més. Perquè d’una pedra, un trau al cap.

Publicat dins de General

Comparteix:

El fred que tot ho crema, que de tant que refreda fereix. El fred que fa mal, a la punta dels dits, a cada gest, a cada mirada. El fred que travessa els ulls, com una agulla, que els asseca i els punxa i després els fa plorar. El fred que bloqueja les idees, el pensament, i també el temps i els moviments. El fred de les vostres històries, de la vostra història, de les vostres paraules i la vostra veu. El fred que hem decidit passar, només per poder-vos explicar. I una certa voluntat d’aturar-ho tot, sempre, de transformar-ho tot a partir de la quietud i del silenci, com si a força de congelar els climes, també les emocions, poguéssim arribar a encendre una petita flama, una petita esperança, que faríem créixer lentament fins que l’escalfor s’empassés tot el fred. Això passaria dins vostre, discretament, dins de tots i cada un dels vostres ossos. I passaria perquè hauria de passar, com totes les coses importants.

Publicat dins de General

Comparteix:

Despertar-se al càmping el primer dia, sense presses i sense angoixes, mentre un fil de veu enregistrada omple la caseta d’una estranya presència, entre agradable i fantasmagòrica. El dia espera a fora, fred però lluminós. I una petita caravana crida l’atenció de la noia, que s’hi deixa portar. La trucada de rigor i una misteriosa aparició: un noi estrany que camina estrany. La carretera, el riu, el curs del temps. I el vent que bufa i xiula com una veu interior. I després el mal de cap, el mal endins, el mal humor. I una mosca que surt de no se sap on.

Publicat dins de Capítols

Comparteix:

Gravar-vos d’esquenes, seguir-vos, empaitar-vos. Podria convertir-ho en una pràctica habitual, fins i tot en un ritual. Podria dedicar-me a gravar només això, només així. Seria tot el que faria i no me’n cansaria, no me’n cansaria mai, ja ho crec que no. Ho faria per necessitat, per una insaciable curiositat, per saber de vosaltres, per saber què feu, on aneu, qui sou. I de tant que m’agradaria, em posaria una disciplina, un sistemàtic i estudiat règim de seguiments, de seguiments de persones i de personatges, de veritats i de mentides. I només faria això, amb càmera o sense; m’alimentaria únicament de l’enigma, de la immensa tensió que sense saber-ho acumuleu a cada pas. I ho faria amb vosaltres, sí, però també amb qualsevol altre misteri que se’m posés davant. Només hauria de decidir seguir-lo per convertir-lo, a l’instant, en un nou, gran i segurament inabastable secret.

Publicat dins de General

Comparteix:

Una despreocupada fragmentació dels esdeveniments, una mutilació del temps i de la narració. Una suma de fractures, de talls. Una intervenció que no sigui transversal, ni perpendicular, sinó longitudinal en tota la seva extensió, en tota l’extensió del temps i de l’espai, i que modifiqui i transformi l’acció i els elements que la componen. Fragmentar l’acció en la significació i no en la duració. I deixar buits, i estimar-los, i fer-los tanta confiança que conformin en si mateixos una particular disposició consecutiva d’elements semàntics, de petites unitats, simbòliques i significants. I fer-ho de tal manera que, al final, puguem mirar una fulla i veure-hi tot un arbre. Només així les ferides es tornaran cicatrius.

Publicat dins de General

Comparteix:

Que l’única referència que tinguem siguem nosaltres mateixos, nosaltres enrere, tot el que som, però també tot el que encara no som i segurament mai serem. I sobretot no creure’s la història, no creure’s els personatges, no creure’s res. Ni tan sols interpretar-los. Simplement deixar-se fer, desviar-se de tant en tant cap a una representació més o menys ideal d’un món a part, de possibilitats infinites però molt concretes; un món que de tant imaginar-lo ja es faci sol, es completi i funcioni més enllà dels trossos que nosaltres ens haguem inventat. I tot això, decidir-ho com abans millor, com qui tria els ingredients per fer un brou, perquè això que farem no és gaire diferent de fer un brou, ja ho crec que no. Ho farem així, ara i aquí, perquè totes les coses que ens passin ens alimentin, les bones i les dolentes. Ens val?

Publicat dins de General

Comparteix:

La llum del sol a sobre, la carícia dels arbres a la cara, com les ombres d’una petita història, un somni que tot just comença a córrer en forma d’imatges encara per desxifrar.

Publicat dins de General

Comparteix:

Que tota aquesta llum que em crema els ulls des del primer dia estigui també a les imatges; i que aquestes siguin, a la vegada, petites il·luminacions, petites unitats de significat que s’encenguin tímidament per acabar-nos enlluernant. Només així podrem tornar a la llum tot el que ella amablement ens dóna.

Per això mateix, anar-la a buscar, empaitar-la, provar d’atrapar-la. Prendre’n la mida i fer-la aparèixer dins la pantalla amb el seu propi cos. Que la llum ens travessi i ens faci obrir els ulls, per davant i per darrere, per dins i per fora; i que sigui així fins que la foscor es faci tan clara que la puguem entendre i abraçar.

Publicat dins de General

Comparteix:

Aconseguir el volum i la profunditat a partir del buidat. Depuració abans que acumulació. Mantenir-se en una certa austeritat de forma i contingut. Treballar la forma com a contingut i el contingut com a forma, separar-los i confondre’ls, i aconseguir finalment i gairebé sense voler-ho que siguin una mateixa cosa, la més propera a la nostra idea, la més propera a nosaltres. Perquè tot el que fem s’assemblarà a nosaltres o bé serem nosaltres.

Publicat dins de General

Comparteix:

Només el començament, que no és poc. L’inici del viatge, la pressió, el mareig, les distàncies i tota la resta. El noi i la noia enfilen muntanyes, les travessen, de camí a la calma. Una breu fugida que els porta no se sap on. De moment són uns dies en un càmping, al costat d’una carretera, al peu d’una muntanya que gairebé se’ls empassa.

Publicat dins de Capítols

Comparteix:

Això diu la Bruna en algun moment, o potser és la Georgina qui ho diu, ara no ho sé, tampoc és important, és una de les dues, això segur, o les dues a la vegada, ho han dit i m’han punxat, sí, perquè això em punxa, “un infinit amb punxes molt llargues” em punxa molt, em punxa i encara no sé perquè, perquè tampoc ho entenc, i prefereixo no entendre-ho, perquè què vol dir, no res, o tantes coses, tantes coses a la vegada, ara mateix em fa pensar en aquella imatge que no s’acaba mai, que dura per sempre, que necessita durar per sempre, perquè vol explicar-nos totes les coses que significa, i també tot el que representa, i penso en l’esforç que ha de fer per mostrar-se, simplement per mostrar-se, sempre tan generosa a cada nova mirada, i sense esperar mai res a canvi…

Publicat dins de General

Comparteix:

Anar a buscar els llocs abans que les històries, molt abans que res. Anar a buscar els llocs i mirar-los, escoltar-los, entendre’ls o si més no fer-ho veure. Descobrir els espais i inventar-los a la vegada, transformar-ho tot. Moure les coses de lloc. I perdre’s, deixar-se fer, deixar-se portar d’una manera més o menys irresponsable per qualsevol troballa. Però sense emocionar-se, sense ni tan sols sentir una petita nota d’entusiasme. Desconfiar totalment de l’entusiasme. I avançar i observar i tenir molta paciència, una paciència immensa. I de tot això, prendre’n imatges, fotografies, sempre sense colors, i guardar-les com a referència. Treballar a partir del record, de les sensacions, de les olors; de totes les coses que s’han vist i que no hi eren, i que s’han vist precisament perquè no hi eren. Traçar una petita història a partir d’aquí. I de tant petita que sigui, oblidar-la com abans millor. I fer-s’ho venir de tal manera que de la història només en quedin les restes, o encara molt menys, només unes ombres que alimentin tots i cada un d’aquests llocs.

Publicat dins de General

Comparteix:

Serveixi això de tràiler o de resum precipitat i incomplet de les coses que us volem ensenyar; serveixi només com a primera impressió, com a prudent i a la vegada directa invitació.

Publicat dins de General

Comparteix: